Listado de la categoría: Miscel·lània

Al darrer trimestre de 1977, el Boletin de Información Municipal REUS, que editava l’ajuntament de l’època, es va fer ressò del 25è aniversari de l’AER.

Cliqueu per veure el document PDF

La cova de l‘Aleu està situada a les muntanyes de Prades, al peu del mucheskalc o Cingle Blanc a la part anomenada, la mola de l’Escolà, just entre els termes d’Alforja i d’Arbolí, allí on la línia de l’electricitat s’enfila per l’espadat.

Aquesta cavitat, forma part d’un conjunt de coves i balmes habitades, des de la  primera edat del bronze fins a època romana. A la dècada dels anys trenta  aquesta cova va ser excavada pel Dr. Salvador Vilaseca, però no va ser massa rica en materials. També s’excavaren a l‘estrat del bundsestein una petita cavitat al peu del Nassot a pocs centenars de metres a l’est de  la cova i a l’oest, també a poca distància,  una altra balma del Cingle Roig. Ambdues contenien restes prehistòriques. Més a l’oest, a una certa distància, hi trobem  el conjunt de coves del Cingle Blanc d’Arbolí

El dia 15 de gener un grup d’Excursionistes d’Alforja guiats per Hilari Aragonès i Josep Ll. Estivill visitàvem la cova. La cavitat té dues entrades  que donen a la sala principal. Una més vistent a mena de finestra, que per baixar al sòl de la sala principal, hi ha  inclinat un tronc d’alzina per on despenjar-se, la segona entrada, més a l’oest, per penetrar-hi t’has d’arrossegar per un pas molt estret uns cinc metres, i després fer un gir a l’est, davallant per un pedregal esglaonat que arriba a dita sala principal. Aquesta, resta il·luminada pel finestral de la primera entrada. Una hipotètica tercera entrada a l’est del la finestra i a un nivell més baix només l’explorà l’Hilari.

La cova, de temps, que ja havia estat visitada per alforgencs, un dels grafitis de l’interior deu ser del segle XIX ja que anota “Viva Castelar”. Un altre, “Alumnes de Josep Taverna any 1911“. Uns altres grafits daten dels anys 20 i els més recents dels anys 60 del passat segle.

Aragonès ens volia ensenyar unes senyals d‘una paret de l’estança contigua a la principal, on si arriba per un curt pendent. Són unes línies verticals i paral·leles separades regularment unes de les altres per una distància d‘uns 20 mm. Les ratlles són d’una amplada similar 20 mm. de color roig ataronjat, formant un quadrat de 650 mm. de costat aproximat. En alguns punts la pintura ha desaparegut per l’erosió i aclofament de la pedra calcària, les que resten, el color està matisat per recobriments de carbonat càlcic.

A una distància de poc més d’un metre i més ran del terra dos grups més de línies d’uns 450mm. i contorn indefinit completen el conjunt.

Pel context geogràfic on es troben aquestes pintures, haurien de pertànyer a les emparentades amb les que darrerament s’han anat trobant per les Muntanyes de Prades, reproduïdes gairebé totes al museu de Montblanc. Ara bé totes les trobades a les nostres contrades, com les representacions del país valencià, estan pintades en balmes i a l’aire lliure, en canvi aquestes són a l’interior d’una cova que si bé la sala principal resta il·luminada el seu accés no és gens fàcil i les pintures estan més a l’interior en un indret fosc. En les pintures mal anomenades llevantines, es poden trobar dos estils o conceptes ben diferenciats, unes representen animals i figures humanes de mides molt més petites que les representades el paleolític superior i més estilitzades. L’altre concepte, són representacions abstractes o simbòliques consistents algunes en belles i complexes  figures críptiques i d’altres, més simples, constituïdes per simples línies, zig-zags, escales, quadrats, ferradures i altres símbols.

Aquest darrer mode de representar tant simple, no és exclusiu de les pintures  mediterrànies, sinó que també  el trobem en les pintures pirinenques, càntabres i dordonyeses tant en art parietal com en mobiliar. Això dóna a pensar que entre aquestes representacions i les de la mediterrània occidental no hi ha hagut un trencament, sinó que més aviat sembla que hi hagi una continuïtat i que l’únic canvi, el va propiciar la desaparició d’espècies, de models a representar, degut a la darrera glaciació i al canvi de vida que va suposar el escalfament de la terra. Aquesta continuïtat ve donada per una sèrie de símbols repetits a través de mil·lennis, que el mon actual no pot interpretar o només fer hipòtesis sovint incoherents.

Sovint s’atribueix a l’art parietal una intenció xamànica, no és d’estranyar, perquè els primers a fer interpretacions, eren eclesiàstics i volien veure un sentit religiós en aquelles figures i símbols, si els primers estudis, els haguessin fet persones d’altres professions segurament haurien donat altres explicacions. Personalment, m’inclino a pensar, en un voler explicar uns fets quotidians que impactaven a l’artista, i, perquè no, pel plaer de pintar i demostrar la seva habilitat.

Les pintures de la cova de l’Aleu, s’escauen dins aquest estil simbòlic abstracte i de tant llarga tradició, però en un àmbit més propi de les pintures més antigues del paleolític. Unes representacions similars a les de la nostra cova,  de ratlles paral·leles, les trobem a la cova de Lescaux a la Dordonya  i a la de Chauvet a l’Ardecche entre d’altres.

D’aquesta nova mostra parietal,  caldria fer-ne un estudi més a fons. per a determinar-ne la seva filiació i antiguitat.

Miquel S. Jassans
Diplomat en arqueologia hispànica per la Universitat de Barcelona.
Llicenciat en Art  per la Universitat de Barcelona

Fotos: Joan Muñoz